Blog

ACIDESA ESTOMACAL I MALALTIA DE REFLUX GASTROESOFÀGIC (MRGE)

En moltes ocasions després d’un dinar pesat o a l’anar a dormir apareix una sensació de cremor a la part baixa del pit que, fins i tot, pot acompanyar-se d’un sabor agre o amarg a la gola i la boca.

Gairebé tothom experimenta de manera ocasional l’acidesa o pirosi, però si apareix de manera freqüent i progressiva (més de dues vegades per setmana), es considera que es té la malaltia de reflux gastroesofàgic (MRGE).

Causes de reflux:

En el procés de deglució, les parets musculars de l’esòfag es mouen per empènyer l’aliment cap a l’estómac. Quan ha penetrat a l’estómac, un múscul anomenat esfínter esofàgic inferior tanca l’esòfag. Si aquest múscul no aconsegueix tancar bé, els continguts de l’estómac poden ser retornats a l’esòfag. El material parcialment digerit és àcid i irritant per l’esòfag, de manera que ocasiona sovint acidesa.
1Altres causes que poden produir acidesa són: l’embaràs, alguns aliments, les begudes alcohòliques i alguns medicaments. El tractament de l’acidesa és important perquè amb el transcurs del temps, el reflux pot danyar l’esòfag. Els medicaments sense recepta mèdica poden ajudar. Però si l’acidesa persisteix, és possible necessitar medicaments amb recepta mèdica o una cirurgia.

Recomanacions higièniques i sanitàries

  • Evitar els aliments i begudes que puguin desencadenar el reflux: alcohol, cafè, te i altres begudes amb cafeïna i carbonatades, xocolata, sucs i fruites cítriques, aliments condimentats i grassos, productes amb tomàquet, all, ceba crua, pebre negre i vinagre
  • Menjar amb moderació, ja que un estómac ple exerceix una pressió extra sobre l’esfínter esofàgic inferior i augmenten les possibilitats que l’aliment sigui retornat a l’esòfag
  • Evitar menjar les 2-3 h abans d’anar a dormir.
  • No fer exercici immediatament després de dinar
  • Baixar de pes, ja que l’obesitat augmenta la pressió abdominal
  • Deixar de fumar, ja que el fum de la cigarreta conté químics que debiliten l’esfínter esofàgic inferior
  • Dormir amb el cap aixecat uns 15 cm, ja que quan es dorm amb el cap a un nivell més alt que l’estómac es redueix la possibilitat que els aliments parcialment digerits es tornin a l’esòfag
  • Evitar l’ús de vestimentes al voltant de la cintura, a causa de que estrenyen l’estómac
  • Reduir l’estrès

Malgrat aquestes recomanacions, és important realitzar un registre per saber amb exactitud quan apareixen els símptomes i en quins moments. A més, hem de tenir en compte que en el cas que els símptomes persisteixin és imprescindible recórrer a un professional perquè pugui fer un correcte diagnòstic.

Tractament:

El tractament principal de l’acidesa estomacal són els antiàcids. Tenen com a finalitat neutralitzar l’excés d’àcid secretat per l’estómac, responsable de la sensació desagradable.

 Un dels antiàcids més populars és el bicarbonat sòdic (Sals Eno®). La seva acció és ràpida i potent però dura poc temps i la seva utilització perllongada produeix un efecte secundari que consisteix en un efecte rebot: l’estómac augmenta la seva producció d’àcid per compensar el que ha estat neutralitzat per l’antiàcid. Com que conté sodi, ha de ser utilitzat amb precaució per les persones que realitzen dietes baixes en sodi, les hipertenses i les que presentin problemes renals. Ha d’administrar-se amb aigua, i no amb llet, després dels àpats i abans d’anar a dormir. No s’ha de prendre de forma continuada durant més de 2 setmanes.

Les sals d’alumini i magnesi (Almax®, Gaviscon® … etc) són menys potents que el bicarbonat sòdic, però la seva acció és més prolongada i produeixen menys efectes secundaris. Actuen a la zona intestinal sobre el peristaltisme. En general, els efectes secundaris més freqüents són: restrenyiment, diarrea o efecte laxant, set i rampes a l’estómac. Molts d’aquests medicaments es presenten com pastilles masticables que han de ser mastegades abans d’empassar perquè actuïn amb més rapidesa. Els antiàcids no han d’administrar a nens menors de 6 anys i cal consultar a el metge o farmacèutic abans de automedicar-se amb ells en cas d’embaràs, lactància, dietes pobres en sal o mentre s’estigui consumint altres fàrmacs.

A més, si els símptomes persisteixen o són freqüents en el temps, el professional sanitari haurà de valorar si hi ha MRGE i podrà prescriure altres medicaments.

Fonts d’informació:

https://www.elsevier.es/es-revista-offarm-4-articulo-acidez-antiacidos-13067347

https://medlineplus.gov/spanish/heartburn.html

https://salud.bayer.es/bayer-te-cuida/index.php/prevenir-acidez-estomago

Ilustración: https://medicinaysaludpublica.com/reflujo-acido-y-reflujo-gastroesofagico-son-lo-mismo/ 

Llegir més

INCONTINÈNCIA URINÀRIA

Els problemes de control de la bufeta afecten la manera en què una persona reté o allibera l’orina. Quan s’escapa orina involuntàriament i de manera freqüent, podria tractar-se d’incontinència urinària.


Símptomes 


Els símptomes de la incontinència urinària poden ser: la necessitat d’anar sovint al bany o si s’escapa orina durant les activitats quotidianes.


Factors que fan a una persona més propensa a desenvolupar incontinència urinària


  • Ser de la tercera edat. A mesura que una persona envelleix, els músculs de les vies urinàries s’afebleixen, la qual cosa dificulta la retenció de l’orina.
    • Esdeveniments de la vida, com l’embaràs, el part i la menopausa en les dones, i problemes de la pròstata en els homes.
    • Problemes de salut, com la diabetis, obesitat o restrenyiment de llarga durada
    • Fumar
    • Defectes congènits. El pacient pot tenir un problema amb l’estructura de les seves vies urinàries.


Tipus d’incontinència urinària


Incontinència d’esforç
La incontinència d’esforç es produeix quan algun moviment, com tossir, esternudar, riure o fer activitat física, exerceix pressió sobre la bufeta i fa que s’escapi l’orina.


Incontinència d’urgència
La incontinència d’urgència ocorre quan una persona sent o té una forta urgència o necessitat d’orinar i té una fuita abans d’arribar al bany. Els professionals d’atenció mèdica sovint es refereixen a la incontinència d’urgència com a bufeta hiperactiva, que pot ocórrer quan alguns nervis i músculs de la bufeta no estan treballant coordinadament.
A vegades, una persona pot tenir incontinència d’urgència i incontinència d’esforç al mateix temps, la qual cosa també es coneix com a incontinència mixta.

Incontinència reflexa
La fuita d’orina sense advertència pot ser una incontinència reflexa. Pot ocórrer sovint quan els nervis de la bufeta d’una persona estan danyats i no es “comuniquen” amb el cervell correctament. Durant la incontinència reflexa, la bufeta es pot contreure o tenir un espasme en el moment equivocat, causant una fuita d’orina. Entre les causes de la incontinència reflexa es troba l’esclerosi múltiple o una lesió a la medul·la espinal.


Incontinència per sobreeiximent
La incontinència per sobreeiximent ocorre quan la bufeta no es buida per complet, causant que encara quedi massa orina en la bufeta. Amb aquesta afecció, l’orina s’escapa perquè la bufeta està molt plena.


Incontinència funcional
La incontinència funcional ocorre quan una discapacitat o barrera física, o un problema per a parlar o pensar, impedeix que la persona arribi al bany a temps. Per exemple, és possible que una persona en cadira de rodes no pugui arribar al bany a temps, una persona amb artritis podria tenir problemes per a descordar-se els pantalons, o una persona amb malaltia d’Alzheimer potser no s’adona que necessita programar les visites al bany.


Incontinència temporal
La incontinència temporal o transitòria dura poc temps degut a una situació passatgera, com l’ús d’un determinat medicament o per exemple a causa d’una tos forta.

 

Orinar-se en el llit
A alguns adults se’ls escapa l’orina durant el somni per una varietat de raons: determinats medicaments, prendre cafeïna o alcohol a la nit, infeccions de les vies urinàries, els càlculs renals, la diabetis insípida, l’engrandiment de la pròstata o l’apnea obstructiva del somni.


Tractament


El tractament depèn del tipus d’incontinència urinària entre altres factors. Per això, és important que la seva metgessa li faci el diagnòstic oportú. A vegades és necessari la realització d’un estudi urodinàmic. Aquesta prova provoca i reprodueix els símptomes que refereix la pacient amb la finalitat d’obtenir un registre gràfic i reconèixer el tipus d’incontinència.

A més dels medicaments indicats per a la incontinència urinària, existeixen dispositius mèdics com per exemple les sondes o els pessaris.

El pessari està indicat per a dones i es tracta d’un anell de plàstic tou que pressiona la vagina i la uretra evitant així menys fuites d’orina.

 

Altres ajudes per als problemes de control de la bufeta
Fins i tot després del tractament, és possible que al pacient se li continuï escapant l’orina de tant en tant. Determinats productes poden ajudar-lo amb la fuita d’orina:

  • Protectors grans d’un sol ús. El pacient pot usar protectors grans d’un sol ús per a protegir les cadires i el llit.
  •  Netejadors i cremes especials per a la pell. Els netejadors i cremes especials per a la pell poden prevenir que s’irriti la pell al voltant de la uretra.
  •  Bolquers tipus pants o compreses molt discretes.

 

https://www.niddk.nih.gov/health-information/informacion-de-la-salud/enfermedades-urologicas/problemas-de-control-de-la-vejiga-incontinencia-urinaria

https://www.cun.es/enfermedades-tratamientos/enfermedades/incontinencia-urinaria

 

Llegir més

CREMADES

Les cremades són lesions que es produeixen a la pell a conseqüència de l’acció d’agents físics, tèrmics o químics que produeixen un augment de la permeabilitat capil·lar, edema i pèrdua de líquids a causa de la destrucció dels vasos sanguinis que queden afectats.


Classificació
Les cremades es poden classificar en funció de diferents criteris:


1-Segons l’agent causant poden ser: cremades tèrmiques, elèctriques, químiques i per radiació. Centrant-nos en les tèrmiques en aquest grup trobem:

● Per calor: són les més freqüents, degudes a fonts externes de calor que eleven la temperatura de la pell i els teixits, provocant la mort o carbonització de les cèl·lules. A partir de 40 °C la pell comença a presentar alteracions. Si la temperatura arriba a aconseguir els 70 °C el que es produeix és destrucció del teixit epidèrmic.
Dins d’aquest grup trobem:


Cremades per contacte: per sòlids calents (són profundes, però poc extenses) o per líquids calents (són més extenses i penetren amb facilitat).
 Cremades per vapors o gasos: també anomenades cremades per inhalació, són cremades que en molts casos poden passar desapercebudes a simple vista però que generen un gran risc vital per al pacient. Aquest tipus de cremades es produeixen per l’exposició intensa als vapors i gasos produïts per la combustió o ebullició de certes substàncies. Es produeixen cremades a les mucoses de les zones exposades.

 

  • Per fred: temperatures extremadament baixes disminueixen la microcirculació,  la qual cosa comporta enrogiment, butllofes i necrosis de la pell i del teixit subcutani i fins i tot la pèrdua irreversible de la zona danyada.

    2-Segons la seva extensió


Una cremada té repercussions importants si afecta un 10% de la superfície corporal d’un nen o més del 15% de l’organisme d’un adult i cal anar com més aviat millor a un centre sanitari.
A més, hem de tenir en compte la localització de la cremada, considerant les zones crítiques: cara, ulls, orelles, coll, mans, peus i perineu. Totes aquestes zones cicatritzen més lentament i de manera problemàtica.


3-Segons la seva profunditat


En funció de la profunditat de la superfície afectada les cremades poden ser de primer, segon i tercer grau.
Primer grau: són les més superficials i per tant les més lleus. Només es veu afectada l’epidermis, podem apreciar una superfície seca, i un eritema dolorós. No es formen butllofes i milloren entre tres i cinc dies, sense deixar cicatriu.
Segon grau:


  • Superficials: afecten l’epidermis i part de la dermis, es caracteritzen per presentar butllofes i eritema. Produeixen un intens dolor. Milloren entre set i catorze dies, sense deixar generalment cicatriu.

    • Profundes: afecten la part més profunda de la dermis. Aquestes cicatrius no fan mal, ja que produeixen destrucció de terminacions nervioses. Es forma una escara ferma i gruixuda, que dificulta la cicatrització, la qual pot allargar-se per un període superior a 35 dies. Produeixen una pèrdua permanent de pèl i glàndules sebàcies. Deixen cicatriu, la qual pot requerir cirurgia.


Tercer grau: es produeix una destrucció completa de tot el gruix de la pell. No fan mal, es produeix una anestèsia de la zona. L’evolució és lenta, deixen sempre cicatriu, i requereixen tractament quirúrgic.

Complicacions:

La principal complicació de les cremades menors (les de primer grau i segon grau superficial que no afectin a més d’un 1% de la superfície corporal) és el risc d’infecció.
La sobre infecció de les ferides retarda i complica la cicatrització d’aquestes. Per això hem de tractar-les immediatament.

Tractament:


– Per aturar el procés de la cremada i alleujar el dolor, hem de refredar la zona afectada submergint-la en aigua freda o col·locant apòsits estèrils mullats en aigua freda durant almenys quinze minuts. No s’ha de col·locar la cremada sota un raig d’aigua freda, ja que, si la cremada no és de primer grau, es pot aixecar la pell danyada, dificultant la seva curació. Mai s’ha d’utilitzar aigua gelada, ni glaçons, ja que afavoririen una hipotèrmia.
-Treure robes i joies, sempre i quan no estiguin adherides a la pell.
-Netejar la cremada amb aigua i sabó, amb cura de no irritar la pell. Aclarir amb aigua abundant.
-Aplicar una pomada antisèptica els primers dies i tapar la zona amb un apòsit estèril. També és útil l’aplicació d’apòsits impregnats o tuls, de venda en farmàcies, que mantindran la zona hidratada en tot moment.
-Quan la cremada deixi de fer mal, s’indicarà l’aplicació d’una crema cicatritzant, que pot contenir centella asiàtica, oli de rosa mosqueta, o simplement molècules emol·lients com la vaselina.
-Evitar l’exposició al sol els sis mesos següents.
-Si apareix en la zona una butllofa es netejarà amb un antisèptic que no canviï l’aspecte de la cremada: clorhexidina al  0,05% o povidona iodada al 10%.

 

https://www.elsevier.es/es-revista-offarm-4-articulo-las-quemaduras-su-tratamiento-13053120

Guía tratamiento de las heridas y quemaduras. Grupo de Dermatología de la Sociedad Española de Farmacia Comunitaria (SEFAC) 

 

Llegir més

DISFUNCIÓ ERÈCTIL

Què és?

La disfunció erèctil (DE) és la incapacitat persistent d’aconseguir i mantenir una erecció suficient que permeti una relació sexual satisfactòria. Es tracta d’un problema relacionat amb els aspectes físics i psicològics de la salut que té un important impacte en la qualitat de vida de les persones afectades i en la de les seves parelles. A més, s’ha de tenir en compte que pot ser un símptoma inicial de malaltia cardiovascular.

Si passa esporàdicament no significa que es tingui disfunció erèctil, per a que aquesta pugui diagnosticar-se, és necessari que els fracassos es repeteixin almenys durant 3 mesos. La prevalença de la disfunció erèctil a Espanya, entre els homes de 25 a 70 anys és del 12.1%.

Causes de la disfunció erèctil


Com que una erecció requereix d’una precisa seqüència d’esdeveniments, la DE pot ocórrer quan s’altera qualsevol d’ells. La seqüència passa pels impulsos nerviosos cerebrals, la resposta dels músculs, les venes i artèries … etc
Malalties com la diabetis, la insuficiència renal, l’alcoholisme crònic, l’esclerosi múltiple, l’arterioesclerosi, malalties vasculars i malalties neurològiques s’associen a aproximadament el 70% dels casos de DE. Altres causes poden ser l’estrès, l’ansietat, el tabaquisme i la fatiga..

 

Recomanacions


>No renunciar a la vida sexual. La falta d’erecció no significa que l’home no tingui desig sexual. No tractar de culpabilitzar-se per això ni tractar de “concentrar-se” exclusivament a tenir una erecció: relaxar-se i gaudir és més efectiu.
>Parlar amb la seva parella. No fer-ho sol complicar les relacions. La seva ajuda sempre resultarà positiva per a tots dos.
>Visitar al metge amb regularitat.
>Mantenir una vida activa, realitzar exercici físic i menjar sa.
>No fumar.


Preguntes freqüents


Quins tractaments existeixen?
En la majoria de les ocasions el tractament recomanat consisteix en un tractament amb medicaments orals com el sildenafilo, vardenafilo, tadalafilo…: són eficaços i segurs i no perden la seva activitat amb el temps. En cas de no respondre al tractament anterior pot ser necessària l’administració d’injeccions intracavernoses o la utilització d’aparells de buit que produeixen una acumulació de sang a la zona. 


Com funcionen els comprimits?
L’efecte comença aproximadament a partir dels 30 minuts després d’estímul sexual i  millora l’erecció en permetre una major afluència de sang al penis. 


Tothom pot prendre aquests comprimits?
Aquest medicament pot interaccionar amb altres fàrmacs indicats per a:  dolor d’angina de pit; per determinades malalties de cor, fetge i ronyó… Per això és molt important consultar amb el metge o farmacèutica. Aquest medicament va sempre amb prescripció mèdica.

 

https://www.fisterra.com/guias-clinicas/disfuncion-erectil/#33302

https://www.elsevier.es/es-revista-farmacia-profesional-3-articulo-disfuncion-erectil-tratamiento-13049602

Documento SEFAC, infografia

 

Llegir més

PROBIÒTICS

L’intestí està cobert per unes microvellositats i uns microorganismes específics que, entre altres funcions, el converteixen en l’òrgan amb la capacitat immunitària més important de l’organisme. Controla respostes immunitàries contra les proteïnes de la dieta (prevenció d’al·lèrgies alimentàries) i contra microorganismes patògens: virus (rotavirus, poliovirus), bacteris (Salmonel·la, Listeria, Clostridium, etc.) i paràsits (Toxoplasma).
Els microorganismes que habiten en l’intestí, també coneguts com a flora o microbioma intestinal, tenen una gran influència en la salut digestiva i en el sistema immunitari i, per extensió, en l’estat general de salut de l’individu. Per això, aquest ecosistema ha de mantenir-se en equilibri.
No obstant això, existeixen moments o certes patologies en les quals la nostra flora intestinal es veu alterada, algunes d’aquestes situacions poden ser:

 

Les diarrees infeccioses: els agents causants eliminen la flora intestinal deixant la superfície mucosa sense els mecanismes immunitaris.


L’ús d’antibiòtics: la funció d’aquests és la d’eliminar agents patògens, però de vegades també pot veure’s afectada la flora intestinal. Quan això passa, augmenta la susceptibilitat de patir altres infeccions fúngiques, diarrees…


-En algunes malalties inflamatòries com la síndrome de l’intestí irritable, o en algunes intoleràncies o al·lèrgies com la intolerància a la lactosa, la celiaquia…


-En processos d’hipersensibilitat en que intervenen mecanismes immunològics com: asma, dermatitis atòpica…

En aquest sentit, la ingesta de probiòtics i prebiòtics és beneficiosa. I què són?
Com hem comentat, la clau per a un microbioma sa és tenir un equilibri entre les gairebé 1000 espècies diferents de bacteris de l’intestí.
Hi ha dues maneres de mantenir aquest equilibri: ajudar al fet que creixin els microorganismes que ja estan en l’intestí aportant els aliments que els agraden (prebiòtics) i afegir microorganismes vius directament al cos (probiòtics) per a facilitar la recolonització dels microorganismes autòctons.
Existeix gran varietat de probiòtics en el mercat. D’una banda, podem trobar probiòtics associats a altres compostos, ja siguin prebiòtics, vitamina D, glutamina, zinc i seleni, pro antocianidines.. D’altra banda els estudis realitzats correlacionen una soca concreta amb una patologia determinada. A la farmàcia et podem assessorar de quin és millor per al teu cas.


El perfil de seguretat d’aquest tipus de productes és molt alt i la seva administració no acostuma a provocar efectes adversos. No obstant això, certs grups de població (individus immunodeprimits o en tractaments amb immunosupressors, pacients amb malalties autoimmunes, amb diarrees sanguinolentes o convalescents de cirurgia cardíaca) han d’evitar el seu consum tret que el metge els prescrigui específicament.

https://www.elsevier.es/es-revista-farmacia-profesional-3-articulo-probioticos-X0213932417608720

https://es.medmedia.me/probioticas?utm_campaign=adwlopb_es_txt-kontekst&utm_term=probi%C3%B3tico&gclid=EAIaIQobChMI85O-6KSM7AIV1entCh3Y0AkkEAMYASAAEgIGl_D_BwE

https://celicidad.net/vellosidades-intestinales/

 

Llegir més

VACUNES

Una vacuna és un medicament que s’obté a partir d’un microorganisme. Quan s’administra a una persona sana, fa que la persona produeixi defenses contra aquest. Si en un futur aquesta persona entrés en contacte amb el microorganisme contra el qual ha estat vacunada, les defenses el protegirien i no patiria la malaltia.

Gràcies a les vacunes s’han pogut erradicar moltes malalties infeccioses que fa uns anys produïen grans epidèmies i morts, com per exemple la verola. Altres malalties, com el xarampió o la poliomielitis, tot i que no s’han erradicat del tot n’hi ha molt pocs casos.

 

Per què són tan importants les vacunes? Que pot passar si no ens vacunem?

Les vacunes són molt beneficioses en 2 sentits, per una banda a nivell individual: si no ens vacunem i en alguna ocasió entrem en contacte amb el microorganisme que causa la infecció, podem patir la malaltia, alguna de les quals pot originar seqüeles importants o fins i tot la mort.

Per altra banda, les vacunes són beneficioses a nivell social o comunitari: si no ens vacunem, a més de patir la malaltia, la podem transmetre a altres persones de manera que aquesta infecció s’estengui entre la població: és el que es coneix com a brot (aparició sobtada de la malaltia),  epidèmia (si la propagació és en un territori concret) o pandèmia (si la propagació és dóna en més d’un continent).

A més a més, existeix una petita part de la població: els pacients immunodeprimits, que presenten major risc a patir infeccions greus i degut a la seva condició mèdica no sempre es poden vacunar. Per això és tan important la immunitat de grup, és a dir, que els individus que no es puguin vacunar quedin protegits per la resta ja que tots aquells vacunats no tindran la malaltia ni tampoc la transmetran als més susceptibles.

Les vacunes poden ocasionar efectes secundaris greus?

“El risc de patir un efecte secundari greu d’una vacuna és molt menor que el risc de patir la malaltia si no ens vacunem”.

 Les vacunes són medicaments molt segurs. Amb tot i això, algunes persones poden experimentar algun efecte secundari, en general lleu i passatger, com pot ser febre, inflamació, envermelliment o dolor en la zona de la injecció. Les reaccions al·lèrgiques a les vacunes o altres efectes secundaris greus són molt rars i apareixen en ocasions comptades.

 

Quan ens hem de vacunar?

 Les autoritats sanitàries classifiquen les vacunes en “sistemàtiques” i “no sistemàtiques”.

 

1

 

 Les vacunes sistemàtiques són les que estan indicades per a tota la població, a partir de l’edat infantil, i a Catalunya s’apliquen d’acord amb el calendari oficial de vacunacions sistemàtiques.

 

 Les vacunes no sistemàtiques no estan incloses en el calendari de vacunacions i només s’aconsellen a certes persones (nens o adults) o grups de població que es troben en circumstàncies concretes que els fan més vulnerables a determinades infeccions. Per exemple, treballadors d’escoles o centres sanitaris, viatgers, etc.

 

Actualment, les vacunes que estan finançades són: 
 

  • Poliomielitis (VPI). Aquesta vacuna combat el poliovirus, un virus que produeix una malaltia lleu, però que, si afecta al sistema nerviós pot provocar paràlisi a les cames i fins i tot la mort. S’administra als 2, 4 i 11 mesos i als 6 anys o als 2, 4, 6 i 18 mesos. A Espanya s’acostuma a administrar juntament amb les vacunes contra diftèria, tètanus, tos ferina.

 

  • Diftèria-tètanus-tos ferina (dTpa). Aquesta es pot administrar des de fins i tot abans del naixement, a partir de la setmana 18 de gestació. Després s’administra juntament amb la VPI als 2, 4 i 11 mesos i als 6 anys.

 

  • Haemophilus influenzae b (Hip). Aquesta vacuna es preventiva contra un bacteri que pot produir conseqüències molt greus (pneumònia o meningitis, entre altres), sobretot en nens menors de cinc anys. Per això en el calendari es recomana posar-la als 2, 4 i 11 mesos. Es pot administrar sola o dins de la pentavalent o l’hexavalent.

 

  • Xarampió-rubèola-parotiditis (TV). Coneguda com la triple vírica (TV), a Europa s’administra com una sola vacuna per a combatre aquests tres virus. La primera dosi es recomana als 12 mesos i la segona als 3-4 anys.

 

  • Hepatitis B (HB). L’hepatitis B és una malaltia vírica que, malgrat poder estar anys sense manifestar-se, pot tornar-se crònica i causar malalties molt greus. S’aconsella vacunar als bebès als 3, 4 i 11 mesos i afegir una dosi més en el moment de néixer en cas que la mare hagi donat positiu en el virus.

 

  • Malaltia meningocòccica. La meningitis, una malaltia molt greu que afecta a les meninges i pot provocar danys irreversibles, pot estar causada per diferents bacteris, per això existeixen diferents vacunes. A l’actualitat, es financen la MenC, que s’administra als 4 i als 12 mesos i la MenACWY, als 12 anys.

 

  • Varicel·la (VVZ). Encara que es tracti d’una malaltia que no sol produir complicacions, si es dona el cas, poden ser molt greus, com l’atàxia cerebel·losa o la pneumònia. En l’actualitat es recomana la seva administració als 15 mesos i als 3-4 anys.

 

  • Virus del papil·loma Humà (VPH). Es tracta d’un virus molt freqüent que en la majoria dels casos cursa sense símptomes, però que si persisteix en l’organisme pot produir càncer cervical en dones i altres tipus de càncer en homes. Està finançat, però només a les dones i s’administra als 12 anys en dues o tres dosis durant sis mesos.

 

  • Malaltia pneumocòccica. Es tracta d’una malaltia bacteriana que pot produir infeccions molt greus, sobretot en infants. Per a evitar-ho, es recomana la vacunació als 2, 4 i 11 mesos.



Vacunes no finançades però aconsellades

  • Rotavirus. Els pediatres recomanen posar la vacuna del rotavirus a tots els lactants de menys de 6 mesos. No està finançada.  El rotavirus produeix gastroenteritis i tot i no ser molt greu, afecta a tots els nens menors de dos anys en un moment o altre, i els nens més petits de vegades s’han d’acabar ingressant a l’hospital.
  • Meningococ ACWY o ‘Meningococ tetra’. Està recomanada als 12 mesos i als 12 anys. Afecten normalment als nens més grans, sobretot adolescents.
  • Meningococ B. Està recomanada als 3, als 5 i als 12-15 mesos. “El meningococ b afecta especialment els lactants. Es pot administra
  •  r a partir dels dos mesos de vida o a partir dels 10 anys.
  • Virus del papil·loma. Es recomana aquesta vacuna a nens i nenes als 11 – 12 anys. Només està finançada en les nenes.

 

FONTS BIBLIOGRÀFIQUES:

 

https://www.cedimcat.info/index.php?option=com_content&view=article&id=242:que-es-una-vacuna&catid=38&Itemid=472&lang=ca

https://canalsalut.gencat.cat/ca/salut-a-z/v/vacunacions/tipus-de-vacunes/

https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/8035/1778033.pdf

https://www.rac1.cat/societat/20200108/472784225668/vacunes-recomanacions-calendari-2020-pediatres-associacio-espanyola-de-pediatria.html

https://www.diarimes.com/noticies/oci/mares_pares/2020/01/08/quines_son_les_vacunes_que_financa_estat_per_als_nens_75006_3075.html?

 

Llegir més

IMPETIGEN

L’impetigen és una infecció bacteriana superficial i localitzada a la pell que afecta principalment infants d’entre 2 i 5 anys, encara que poden resultar afectades persones de totes les edats.

És una infecció habitualment de caràcter lleu, però molt contagiosa. Es pot estendre fàcilment a altres zones del cos i a altres persones per contacte directe o indirecte.

L’impetigen és més comú a l’estiu i també a principis de la tardor, ja que la calor i la humitat n‘afavoreixen l’aparició. 

Agent causal

Dos bacteris poden produir aquesta infecció, Staphylococcus aureus Streptococcus pyogenes, i el primer és el causant de la major part dels casos. El quadre clínic que produeixen és el mateix si està causat per un o altre bacteri.

Infecció:

A partir d’alguna lesió de la pell, que pot ser petita (una picada, una rascada, o fins i tot una lesió de dermatitis atòpica), algun dels bacteris que hem comentat s’instal·la en aquesta ferida i la infecta.

Si ens rasquem la lesió infectada i després ens rasquem alguna altra part del cos, el bacteri es transporta a un segon lloc, on apareixerà una lesió, sovint una ampolla que es rebentarà i acabarà fent una crosta. I així successivament… Com més vegades ens rasquem, més anem fent córrer la infecció.

Transmissió 

Directa: Si ens rasquem aquestes ferides, podem transmetre el bacteri a altres persones a través de les mans infectades.

Indirecta: a partir d’algun objecte que hagi estat en contacte amb la persona que té la infecció (roba, tovalloles…).

Simptomatologia:

El símptoma més comú de l’impetigen és l’aparició de lesions a la pell. La presentació més habitual és en forma de butllofes amb contingut inicialment transparent i més tard tèrbol. Les butllofes es trenquen amb facilitat deixant una zona vermellosa inflamada que es cobreix d’una crosta fina groguenca, que es desprèn sense deixar cicatriu.  

De vegades es pot tenir febre, però com que si no es complica sol ser una infecció molt localitzada a la pell, no sol haver-n’hi.

Les lesions habitualment es localitzen a la cara al voltant dels orificis de la boca o nas i a les extremitats. En infants petits, també es freqüent localitzar-les a la zona del bolquer.

Tractament

Tot i que l’impetigen acostuma a desaparèixer espontàniament al cap d’unes setmanes, es recomana tractar-lo per accelerar-ne la curació i evitar l’extensió de les lesions a altres zones de la pell i la transmissió de la infecció a altres persones.

El tractament d’elecció és un antibiòtic local en forma de pomada per curar la infecció; tot i això en algunes ocasions es requereix tractament oral, especialment si les lesions són més extenses. És important prendre els antibiòtics durant el temps que ha indicat la metgessa, independentment que les lesions hagin o no desaparegut.

Prevenció:

La millor manera de tenir la pell sana és mantenir-la neta. Qualsevol ferida superficial s’ha de rentar immediatament amb aigua i sabó per aplicar després alguna solució antisèptica.

Per evitar la transmissió de la infecció es recomana:

  • Rentar les mans freqüentment amb aigua i sabó abundant. 
  • Tallar bé les ungles i mantenir-les netes.
  • Mantenir seques i netes les zones de pell afectada.
  • Evitar tocar o gratar la pell lesionada.
  • No compartir tovalloles ni roba com mocadors o bufandes.
  • Netejar amb detergent els objectes o superfícies potencialment contaminats, com ara joguines o mobles.
  • No fer activitats que impliquin molt contacte personal.
  • Es recomana tapar les lesions que estiguin descobertes fins que hagin format crosta.
  • Un infant infectat no ha d’anar a l’escola fins a 48 hores després que hagi iniciat el tractament antibiòtic. En alguns casos, pot ser recomanable perllongar el temps d’absència si les lesions no estan seques.
Llegir més

ESTRÈS I ANSIETAT:

L’estrès és una reacció fisiològica que ajuda per exemple a evitar un perill i estar atent/a a l’entorn. Enfront de determinades situacions el cos comença a produir unes hormones perquè el cervell estigui alerta, per a contreure els músculs, o per a augmentar el pols, i produir així una resposta ràpida: “barallar” o “fugir”.

La resposta del cos a aquests estímuls es diu estrès agut, és un mecanisme de defensa i desapareix ràpidament passat el perill potencial. No obstant això, quan mantenim aquest estat durant molt de temps, apareix l’estrès crònic, en el qual el cos es manté alerta fins i tot quan no hi ha perill, i això pot causar problemes de salut.

 El fet de tenir els nivells de les hormones com el cortisol elevats durant llargs períodes pot produir símptomes o patologies com:

A curt termini:
-diarrea o restrenyiment
-mala memòria
-mal de cap
-falta d’energia o concentració
-problemes sexuals
-coll o mandíbula rígids
-cansament
-problemes per a dormir
-malestar d’estómac
-pèrdua o augment de pes


A llarg termini:
-pressió arterial alta
-insuficiència cardíaca
-diabetis
-obesitat
-depressió o ansietat
-problemes de la pell, com acne o èczema
-problemes menstruals

Com afrontar l’estrès?
1. Reconèixer l’origen i els símptomes: El primer pas per reduir l’estrès és reconèixer-lo. Es pot experimentar de diferents maneres: sentir-se irritable, enfadar-se, tenir insomni, mal de cap o malestar estomacal. Quins són els senyals de l’estrès en el seu cas? Una vegada es coneixen els senyals, es pot començar a afrontar.
Addicionalment, identificar les situacions que poden provocar estrès. Poden ser la família, l’escola, el treball, les relacions, els diners o els problemes de salut. Una vegada es comprèn d’on ve l’estrès és més fàcil obtenir eines per a afrontar-lo.

2.No es recomana intentar evitar l’estrès amb comportaments poc saludables com, per exemple:

– Menjar en excés
– Fumar cigarretes
– Beure alcohol
– Dormir massa o no dormir prou

3.Trobar tècniques saludables per a reduir l’estrès:


-Reconèixer les coses que no es poden canviar. Acceptar que no es poden canviar certes coses permet deixar-les anar i no alterar-se. Per exemple, no pot canviar-se el fet de conduir en hora punta. Però es poden buscar maneres de relaxar-se en el trajecte, com escoltar un podcast o un audiollibre.


-Evitar les situacions estressants. Sempre que sigui possible, mantenir-se allunyat/a de la font de l’estrès.


-Fer exercici. Realitzar activitats físiques tots els dies és la millor i més fàcil manera de superar l’estrès. Amb l’exercici, el cervell allibera substàncies químiques que milloren l’estat d’ànim.


-Canviar la perspectiva. Intentar desenvolupar una actitud més positiva davant els desafiaments reemplaçant els pensaments negatius per pensaments més positius.


-Fer una cosa amb la qual gaudir. Sense importar el que es triï, intentar fer almenys una cosa al dia per a un mateix.


-Aprendre noves maneres per a relaxar-se. Existeixen molts tipus, des de respiracions profundes i meditació fins a ioga i taitxí.


-Passar temps amb els sers estimats. Passar temps amb familiars i amics pot ajudar a sentir-se millor i oblidar-se de l’estrès.


-Dormir prou. Entre 7 i 9 hores totes les nits.


-Mantenir una dieta saludable. Evitar els refrigeris amb alts continguts de sucre i consumir moltes verdures, fruites, grans integrals, lactis i proteïnes magres.


-Aprendre a dir que no. Si l’estrès ve de fer massa tasques a casa o en el treball, establir límits.

4. Consultar amb un professional de la salut és la millor opció si no es pot manejar l’estrès per un mateix.

Llegir més

SÒL PELVIÀ

El sòl pelvià sosté l’úter, la bufeta i la vagina i ajuda a mantenir el control de moltes funcions corporals.

Si els músculs del sòl pelvià estan forts i entrenats poden augmentar les sensacions durant les relacions sexuals, a més d’ajudar en la preparació i recuperació del part.

Si pel contrari, el sòl pelvià està dèbil, podem tenir incontinència urinària, prolapse (quan aquests òrgans cauen), mal d’esquena o relacions sexuals poc satisfactòries. Per això, cuidant el nostre sòl pelvià aconseguirem una vida íntima feliç i saludable. I quan abans comencem, més aviat sentirem els beneficis.

 

Per què es deteriora el sòl pelvià?

Amb el temps, el sòl pelvià pot debilitar-se com a resultat de l’embaràs i el part, l’envelliment o dels canvis hormonals associats amb la menopausa. També el sobrepès i l’estrenyiment són factors lligats a aquest problema.


Com ho puc enfortir?


?Exercicis de Kegel: Kegels (pronunciat “quegel”) són els exercicis creats pel Doctor Arnold Kegel que consisteixen en contreure els músculs del sòl pelvià cap amunt i cap a dins, podent enfortir i tonificar la musculatura pelviana. Són una valuosa eina preventiva per a millorar el sòl pelvià.

Com es realitzen? Amb la bufeta buida ens asseiem o ens fiquem al llit, contraient els músculs del sòl pelvià. Els mantenim contrets i comptem entre 3 i 5 segons. Relaxem els músculs i comptem fins a 3 a 5 segons. Repetim 10 vegades, 3 vegades al dia (matí, tarda i nit). Respirem profundament i ens relaxem, verificant que no estem contraient l’estómac, les cuixes, els glutis ni els músculs del pit.

 

?Exercitadors amb pes. Són una altra manera o un complement als exercicis de Kegel. Són exercitadors de silicona que es col·loquen a la vagina, i com que pesen, contraiem els músculs per a subjectar-les gairebé sense adonar-nos. A més d’enfortir el sòl pelvià també estimulen i preparen per a l’activitat sexual i els orgasmes. Existeixen exercitadors de 28g, 38g i 48g. A la farmàcia t’assessorem sobre quin és el més adequat en cada cas.

?Gimnàstica hipopressiva. Consisteix a realitzar una sèrie de postures en apnea (aguantant la respiració) i amb la musculatura pelviana contreta. El fisioterapeuta pot indicar-nos com fer-la o apuntar-nos a alguna classe ja que cada vegada s’inclou més en les activitats dels gimnàs.


?Bona postura. En l’activitat habitual és recomanable tenir una postura alçada i la musculatura pelviana contreta. Sobretot quan agafem pesos o fem algun esforç.


?Dansa del ventre. Activitats com la dansa del ventre o fer exercicis amb la pilota de pilates són molt beneficioses per al sòl pelvià.

Llegir més

CISTITIS

La cistitis és una infecció del tracte urinari causada per bacteris que s’adhereixen a les parets del tracte urinari inferior.

El bacteri Escherichia coli (E. coli) és el causant majoritari de les infeccions urinàries no complicades (80%).

Aquest bacteri normalment viu en la nostra flora intestinal i ajuda en l’absorció de nutrients. No obstant això, algunes soques desenvolupen la capacitat d’arribar i adherir-se als teixits urinaris de manera que no poden ser expulsats amb l’orina i causen infecció.

Les infeccions urinàries representen el 5-10% de les visites d’atenció primària, el 30% de les cites d’Urologia, i milers d’ingressos a urgències. 

Les dones tendeixen a tenir infecció d’orina més sovint que els homes. Això succeeix perquè la uretra és més curta i més propera a l’anus, on es troba l’ E. coli.

 

Possibles causes que poden desencadenar la cistitis:

-Relacions sexuals (a causa de l’intercanvi de fluids i la major facilitat d’entrada de bacteris) 

-Menopausa 

-Diabetis

-Embaràs

-Anatomia de la uretra (uretra estreta, engrandiment de la pròstata)

-Incontinència intestinal

-Problemes per buidar completament la bufeta (retenció urinària)

-Procediments que impliquen el tracte urinari (per exemple, l’ús de sondes vesicals)

-Romandre quiet durant un llarg període de temps (per exemple, després d’una cirurgia)

-Mal ús d’antibiòtics (ja que es produeix una alteració de la flora vaginal)

-Ús continuat de bolquers. Especialment si els canvis de bolquer ocorren amb poca freqüència.

 

La persona pot ser asimptomàtica, o tenir un o més d’aquests símptomes:

-Pressió a la part inferior de la pelvis per la inflamació de la bufeta

-Dolor o coïssor en orinar 

-Augment del nombre de miccions (el pacient té una necessitat freqüent d’orinar, però tot i anar al bany, no s’alleuja la sensació.)

-Picor vaginal

-Febre

-Dolor en tenir relacions sexuals

 

Mesures higiènic-dietètiques de prevenció:

-Beure aigua en abundància. 

-Orinar regularment cada dos o tres hores i mai retenir les ganes d’orinar.

-Orinar sistemàticament després de cada relació sexual per eliminar els bacteris allotjats a la uretra i la bufeta.

-Cada vegada que es fa una neteja de la zona íntima, s’ha de netejar des de davant cap endarrere: aquesta pràctica evita que els bacteris de l’anus i la vagina s’allotgin al forat urinari.

-Tenir cura de la higiene íntima. S’ha d’evitar utilitzar amb molta freqüència els sabons antibacterians ja que eliminen la flora vaginal protectora.

-Canviar les compreses durant els dies de la menstruació amb regularitat. Tota maceració indueix el desenvolupament de gèrmens que poden colonitzar la bufeta.

-Evitar la roba ajustada.

Suplements alimentaris de prevenció:

Segons l’evidència científica, els components presents en alguns complements alimentaris que prevenen les cistitis recurrents són:

> Nabius: aquestes baies contenen pro antocianidines, que promouen que l’orina s’acidifiqui, afavorint l’eliminació de gèrmens. A més, dificulten que els bacteris s’adhereixin a la paret de la bufeta.

> D-manosa: és un sucre simple present en moltes plantes i fruites en petites quantitats. La propietat que té per a prevenir la cistitis consisteix en la capacitat per a fixar-se als bacteris evitant l’adhesió d’aquests al tracte urinari.

Tractament:

Si sospita que té infecció d’orina, consulti a la seva doctora, qui li prescriurà el tractament necessari. Mai s’automediqui. Consulti amb la seva farmacèutica si té alguna pregunta.

Llegir més

Aquest lloc web utilitza galetes de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mediació de la nostra web per millorar els nostres serveis. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació fent clic a Més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies